Itàlia, considerada durant dècades el bressol de la dieta mediterrània, s'enfronta a una paradoxa preocupant: els nens i els adolescents presenten una de les taxes d'obesitat més altes d'Europa. Segons dades de l'Organització Mundial de la Salut, a regions del sud com Campània, més del 40% dels menors entre vuit i nou anys tenen sobrepès, una xifra que contrasta amb la imatge saludable que tradicionalment s'ha associat al país.
L'abandó dels patrons alimentaris tradicionals, la proliferació de ultraprocessats i l'obesitat i el sedentarisme han convertit barris com Ponticelli, a la perifèria de Nàpols, en el que alguns mitjans han qualificat com una de les capitals mundials de l'obesitat infantil. La situació ha portat les autoritats sanitàries a catalogar l'obesitat com una malaltia crònica mentre creix el debat sobre com abordar aquest problema estructural.
La dieta mediterrània, un llegat en perill
El fisiòleg nord-americà Ancel Keys va estudiar a la dècada de 1950 les comunitats del sud d'Itàlia i va relacionar la seva alimentació amb una baixa incidència de malalties cardiovasculars. Tot i això, segons l'investigador Valter Longo, director de l'Institut de Longevitat de la Universitat del Sud de Califòrnia, tot just un 10% dels italians segueix avui la dieta mediterrània tradicional. Longo resumeix els hàbits actuals a les «cinc P»: pizza, pasta, patates, proteïnes i pa, una combinació allunyada del consum de verdures, llegums, oli d'oliva i peix que caracteritzava la dieta original.
Dades alarmants al sud del país
La investigació de la BBC, basada en entrevistes i dades de l'OMS, assenyala que el problema és especialment greu a Campània. En algunes zones, més del 40% dels nens de vuit i nou anys presenten sobrepès, una taxa que duplica la mitjana de països com el Regne Unit. El barri de Ponticelli s'ha convertit en un símbol d'aquesta crisi, on els professionals de l'Hospital Betània de Ponticelli i de la Universitat Federico II de Nàpols atenen cada vegada més menors amb patologies metabòliques que abans només es veien en adults de més de cinquanta anys.
Un dels casos més extrems és el de Salvatore, un adolescent de 17 anys que pesa 170 quilograms i que té dificultats per caminar. La seva història reflecteix com la manca de consciència a l'entorn familiar i l'absència d'instal·lacions adequades per a l'activitat física agreugen el problema. Moltes famílies acudeixen a les consultes per malalties secundàries sense identificar la nutrició infantil inadequada com l'origen, cosa que retarda la intervenció.
Noves lleis i el debat sobre les intervencions
Per frenar l‟avenç d‟aquesta epidèmia, el marc legal italià ha començat a catalogar l‟obesitat com una malaltia crònica que requereix un abordatge integral. S'estan posant en marxa programes de conscienciació a les aules i assaigs amb plans d'alimentació restrictius per aconseguir un reinici metabòlic. No obstant això, part de la comunitat mèdica mostra cautela: diversos pediatres assenyalen que imposar pautes hipercalòriques molt estrictes a edats primerenques comporta riscos psicològics i prefereixen centrar-se en la reeducació gradual dels hàbits diaris.
Iniciatives com les de la Fundació Valter Longo intenten educar més de 17.000 estudiants amb l'esperança que siguin els mateixos fills els que modifiquin les pautes de consum a casa seva. Tot i això, els experts discrepen sobre quins són els mètodes terapèutics o dietètics més segurs per a aquesta franja d'edat, cosa que reflecteix la complexitat d'un problema que no té solucions simples.
La crisi de l'obesitat infantil a Itàlia evidencia com un país que va ser model mundial d'alimentació saludable ha vist erosionats els hàbits tradicionals per la industrialització, el sedentarisme i la manca de polítiques efectives. Amb taxes que superen el 40% en algunes regions i casos extrems com el de Salvatore, el desafiament no només és sanitari, sinó també cultural i social. La recuperació de la dieta mediterrània i la promoció dentorns actius es perfilen com les vies més prometedores, tot i que el camí requereix la implicació de famílies, escoles, administracions i la comunitat mèdica.
